El barri del Putxot és un conjunt arquitectònic format per deu cases alineades i orientades a xaloc que va formar-se al llarg del segle XVIII. Cadascuna de les cases, de planta baixa, pis i golfes, presenta unes característiques similars: construïdes amb parets de pedra seca i argamassa i una coberta a dues aigües amb el carener paral.lel al frontís.
Aquestes cases estaven habitades per famílies que es feien càrrec de les terres del voltant en un moment en què la riquesa de la zona estava basada en la vinya. Aquesta s’estenia pels vessant de les muntanyes i turons, per camps amb feixes.
Els noms de les cases eren els següents: Cal Guenyo, Cal Pau Florit, Cal Pere Ros, Cal General, Cal Tinoi Petit, Ca la Coloma, Cal Menja Bacallà, Cal Mateu, Cal Nofre del Putxot i Cal Caricas.
Amb l’arribada de la fil.loxera a finals del segle XIX començà la gran decadència de la vinya i els terrenys del Putxot, i les famílies que hi habitaven van anar deixant les cases per emigrar a altres indrets. Pels volts de 1930 al Putxot es trobava ja totalment deshabitat, amb l’excepció de Josep Saldríguez, més conegut com el Guenyo, que va viure fins el 1950 en una barraca de pedra seca de grans dimensions i molt propera al barri del Putxot coneguda des de llavors com La Barraca del Guenyo.
